|
1
Víctor Hugo
PERQUÈ HE POSAT MOS LLAVIS...
Perquè he posat mos llavis en ta copa encar plena
i en tes mans he posat mon front empal.lidit,
perquè he aspirat sovint l’alenada serena
de ta vida, perfum dins l’ombra submergit;
perquè he tengut el pler d’escoltar i fer viure
el teu cor espandit en mots d’amor curulls,
perquè t’he vist plora, perquè t’he vist somriure,
mos llavis en tos llavis i mos ulls en tos ulls;
perquè he vist resplandir en ma testa enrogida
un reflex de ton astre, perdut pels horitzons;
perquè he vist com tombava en l’ona de ma vida
una fulla de rosa arrencada als teus jorns;
ja puc ara dir als anys, que s’apressen debades:
“Passau, sempre passau! Ja no puc envellir!
Anau-vos-en amb vostres flors totes esfullades:
tenc una flor dins l’ànima que ningú pot collir!
No podrà vessar el frec de la vostra ala tendra
el vas a on jo bec i que està ben omplit:
Tenc més foc en mon ànima que tots vosaltres cendra;
mon cor té més amor que vosaltres oblit!”
(Trad. Miquel Forteza)
XIMPLERIA DE LA GUERRA
Treballadora cega, Penèlope cretina,
oh tu, bressol del caos on el no res capcina,
guerra que t'enderies pel xoc dels batallons
i amb els clarins que t'omplen de mil sorolls fellons,
bevedora de sang que, masegada i fera,
l'home arrossegues en la teva borratxera,
núvol que el destí esguerra, en què Déu ha fugit
i hi flota una claror més negra que la nit,
boja descomunal, de vent i llamps armada,
¿de què serveixes tu, geganta, fumarada,
si els teus esfondraments només refan el mal,
si l'animal empaites a cops de bestial,
si, en l'ombra on s'arrepapa el teu atzar, sols goses
treure un emperador perquè un altre n'hi poses?
(Trad. Tomàs Martí)
“COM EN ALGUNS ESTANYS ENSOPITS SOTA ELS BOSCOS...”
Com en alguns estanys ensopits sota els boscos,
Es veu en més d’una ànima dues coses alhora,
El cel, que tenyeix l’aigua a penes agitada
Amb resplendor de raigs i amb tot de nuvolades,
I el llot, - fons tenebrós, horrible, fosc i immòbil,
On uns rèptils negrosos vagament formiguegen.
(Trad. Joan Peña)
“EL POETA SE’N VA ALS CAMPS; LLAVORS ADMIRA...”
El poeta se’n va als camps; llavors admira,
Adora; i una lira, en ell mateix, escolta;
Quan el veuen venir, les flors, totes les flors,
Aquelles que enfosqueixen els colors dels robins,
Aquelles que ja eclipsen les cues dels paons,
Les petites flors d’or, les petites flors blaves,
Per acollir-lo, agiten alhora els seus ramells,
Amb aires entristits o amb aires de coqueta,
I familiarment, perquè escau a les belles:
“Mira! –diuen-. És ell! el nostre enamorat!”
I, plens de llum i d’ombra i de confuses veus,
Els grans arbres profunds que viuen dins els boscos,
Tots aquells vells, els teixos, els til.lers, els erables,
Els salzes arrugats, els roures venerables,
L’om de brancatge fosc, que la molsa afeixuga,
Semblantment als ulemes quan el muftí apareix,
Li fan uns grans saluts i fins a terra inclinen
Els seus caps de fullatge i llurs barbes d’heurera,
Contemplen, del seu front, la resplendor serena,
I murmuren molt fluix: És el somiador!
(Trad. Joan Peña)
DE LA DONA AL CEL
L’ànima té etapes produndes.
De primer es deixa fascinar,
Després convèncer. Són dos mons.
Comprendre és més lluny que estimar.
Estimar, comprendre, és el cim.
El Cor, un ocell de la vall,
Al primer graó ja s’atura;
L’Esperit vola fins a l’altre.
A l’amant succeeix l’arcàngel;
El bes, després el firmament;
El punt de foscor es canvia
En punt de radiació.
Posa amor sobre aquesta terra,
En els vans brins d’herba que floten,
I esdevé, aquesta herba, o misteri!,
El niu més trist de la primavera.
Afegeix, apartant el vel,
Claredat al niu beneït,
I el niu esdevindrà l’estel
En aquest bosc de l’infinit.
(Trad. Joan Peña)
CANÇÓ DELS PIRATES
Cent hòmens en esclavatge
portem i tots cristians;
dels monestirs prop de platja
proveïm per los sultans.
¡A l'aigua! ¡Ardits caçadors!
Anem de Fes a Catlània...
Dins la galera - la capitana
Érem vuitanta - los bogadors.
¡Un convent! A la vorera
ormegem sense ferir:
dessota d'una palmera
hi ha una flor del monestir.
Prop del mar, i a sos remors
sorda, dorm... verge galana!
Dins...
-La donzella, és bo l'oratge;
calleu doncs, que heu de seguir:
mudareu sols de paratge,
l'harem és un monestir.
Lo Sultà ama els primors,
vos farem mahometana.
Dins...
Ella fuig vers la capella,
plorant comença a cridar:
-¡Gosau tocar una donzella?
-Prou!... respon lok capità.
I sense escoltar sos plors
la fiquen dins la tartana.
Dins...
Molt més bella en sa tristesa
eren sos ulls talismans:
venuda fou a sa Altesa.
¡Bé valia mil tomans!
I enc que defallís llavors
la ahir monja és hui sultana.
Dins...
(Traducció de Ramon Picó i Campamar)
2
Giacomo Leopardi
EL PENSAMENT DOMINANT
Dolcíssim, poderós
dominador de la profunda ment;
terrible, però amat
present del cel; consort
dels meus lúgubres dies,
pensament que a mi tornes tan sovint.
De la teva natura
arcana, qui no en parla? El seu poder,
qui no sent en nosaltres? Però sempre
que, per dir els seus defectes, esperona
la humana llengua els propis sentiments,
sembla nou escoltar allò que raona.
¡Que sola que ha quedat
la meva ment d'ençà
que tu la vares prendre per estatge!
Del meu voltant, tan ràpics com llapecs,
els altres pensaments
s'allunyaren. Igual com una torre
en un camp solitari
estàs tot sol, gegant, al centre d'ella.
¡En què s'han convertit, fora de tu,
les obres terrenals,
la vida tota entera al meu esguard!
Quin tedi intolerable
els lleures, les normals relacions,
la vana confiança en vans plaers,
devora aquesta joia,
joia celest que procedeix de tu.
Com de les nues roques
dels Apenins abruptes
a un camp verd que somriu al llunyedar
gira els ulls delerós el pelegrí,
així jo del sec i aspre
conversar mundanal amb avidesa
torno a tu, com si fos a un jardí alegre,
i els meus sentits restauro al teu sojorn.
Quasi increïble em sembla
que la vida infeliç i el món bajà
durant un temps tan llarg
sense tu suportés;
quasi no puc entendre
com per altres desigs,
llevat que a tu semblants, ningú sospiri.
Mai dènçà que al principi
com a prova vaig prendre aquesta vida,
la por a la mort no m'ha oprimit el pit.
Avui em sembla un joc
la que l'inepte món
lloa a vegades, sempre odia o tem,
necessitat extrema;
i si el perill traspunta, amb un somrís
miro de fit a fit les amenaces.
Sempre els covards, les ànimes
miserables i baixes,
he menyspreat. Qualsevol acte indigne
avui ofèn tot d'una els meus sentits;
i tot exmple de vilesa humana
tot d'una excita l'ànima a desdenya.
A aquesta edat superba,
que d'esperances buides es nodreix,
vanitosa i hostil a la virtut,
que estòlida reclama allò que és útil,
i no veu que la vida
per això més inútil sempre es torna,
em crec superior. Prenc per ludibri
els judicis humans; i la diversa
gent vulgar, desdenyosa d'elevats
pensaments, jo trepitjo amb dignitat.
Davant d'allò que inspires,
quin afecte no es ret?
A més ¿quin altre afecte
té sinó aquell la seu entre els mortals?
Avarícia, supèrbia, desdeny, odi, anhel d'honor, d'imperi,
¿què són sinó capricis
al costat d'ell? Sols un afecte viu
en nosaltres: aquest,
senyor puixant; les lleis
eternes van donar-lo al cor humà.
No té valor, no té raó la vida
sinó per ell, que ho és tot per a l'home;
sola disculpa al fat,
que a nosaltres, mortals, ens va posar
a la terra, a patir sense altre fruit;
per qui només, tal volta,
no a la gent estulta, al cor no vil
la vida és més amable que la mort.
Per assolir el teu goig, dolç pensament,
provar els humans afanys
i aguantar molt de temps
una vida mortal, no fou indigne;
i encara tornaria,
expert com sóc en tots els nostres mals,
a reprendre el camí cap a tal terme:
car entre les arenes i el mossec
viperí, mai a tu
pel desert moridor
he arribat tan cansat que no cregués
que les penes vencia un bé tan alt.
¡Oh, quin món, quina nova
immensitat, quin paradís, aquell
on molt sovint el teu encant esplèndid
semblà elevar-me! ¡On jo,
errant sota altres llums inusitades,
el meu ser terrenal
i tot el que és real poso en oblit!
Aquests són, crec, els somnis
dels immortals. Ai, somni que a la fi
en gran part embelleix la veritat
ets tu, dolç pensament;
somni i error palès. Però entre errors
graciosos, tu tens una natura
divina; perquè és tan viva i forta
que enfront del ver perdura tenaçment,
i al ver sovint s'iguala,
i no s'allunya més que dins la mort.
I tu, ben cert, pensament meu, tu sol
vital per als meus dies,
causa dilecta d'infinites ànsies,
et moriràs amb mi quan jo m'apagui:
car dins l'ànima sento els vius senyals
que per senyor perpetu em fores dat.
Altres gentils enganyus
em solia l'aspecte veritable
per sempre dissipar. Com més retorno
a veure aquella de la qual amb tu
he viscut raonant,
creix aquell gran delit,
creix aquell gran deliri en què respiro,
Angèlica beutat!
Els més bells rostres, onsevulla miro,
em semblen gairebé una falsa imatge
que el teu rostre ha imitat. Tu, sola font
de qualsevol encant,
sola bellesa veritable em sembles.
Des que et veí, ¿de quina
meva sol.licitud últim objecte
no fores tu? ¿Quant ha passat del dia
que no pensés en tu? ¿En els somnis meus
ha mancat mai la teva sobirana
imatge? Bella com talment un somni,
angèlica aparença,
al terrenal estatge,
als alts camins de l'univers sencer,
¿què demano, què espero,
què més bell sigui que mirar els tues ulls
i més dolç que tenir el teu pensament?
(Trad. Marià Villangómez)
L’INFINIT
Sempre em fou car aquest eixorc turó
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Mes, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d’ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,
el cor no se m’espanta. I com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i allò etern em revé
i les èpoques mortes i la d’ara
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.
(Trad. Narcís Comadira)
DE LEOPARDI A ELL MATEIX
Reposaràs per sempre
cor meu lassat, L'engany darrer moria,
que perennal creguí. Ja és mort. I sento
la il.lusió enganyosa
sense esperança amb el desig marcir-se.
Reposa. Prou, fins ara,
has bategat. Ni poc ni molt no valen
els teus dalers ni de sospirs és digna
la terra. Enuig i penes
és la vida; res més. I el món fangueres.
Quiet! Tu desespera't
una vegada i prou. El fat no ens dóna
sinó mnorir. Ara, plegats, menysprea,
amb la natura, el míser
poder ocult que el nostre dany governa
i la infinita vanitat de tot.
(Trad. Josep M. López-Picó, 1928)
3
Percy Bysshe Shelley
I
Massa sovint profana un mot, la gent,
perquè jo el vulgui profanar;
massa desdenya en fals un sentiment
perquè tu el vulguis desdenyar;
una esperança és prou desesperada
perquè l'ofegui la prudència;
la teva pietat, més estimada
que cap altra, i amb més ardència.
II
Jo no puc donar allò que hom diu amor;
mes, ¿no acceptaries l'anhel
que eleva el cor, una adoració
que no rebutja mai el cel,
el desig que sent l'arna per l'estrella,
el que la nit sent pel matí,
el culte cap a alguna cosa bella
lluny de l'esfera del patir?
(Trad. Marià Villangómez)
4
John Keats
CANÇÓ DE FADA
No ploris més! La flor gentil
ja tornarà amb un altre abril.
No ploris més! No ploris més!
La rel ja guarda nous rosers.
Eixuga el plor i allunya el dol.
Del Paradís, del blau redol,
sé una música de consol.
No ploris més!
Oh, mira amunt! Entre el florir
rosat i blanc, jo faig camí.
Enlaire! Mira el meu repòs
al magraner vermell de flors.
Mira’m: aquesta llum d’argent
sempre guareix la dolça gent.
No ploris més! La flor gentil
ja tornarà amb un altre abril.
Me’n volo amunt: adéu-siau!
Ja m’esvaeixo en el cel blau.
Adéu-siau, adéu-siau!
(Trad. Marià Manent)
A LA TARDOR
Estació de boires i d’abundor emmelada,
gran amiga del Sol que el camp madura,
tu que mires amb ell de donar pes i joia
de fruits al cep, sota el teulat de palla,
i els arbres plens de molsa amb les pomes inclines,
i dónes fins al cor maduresa a la fruita,
i la carbassa infles, i omples les avellanes
d’un gra dolç, i fa néixer les poncelles
tardanes, més i més, i així l’abella en tingui
fins que es pensi que els dies calents no han d’acabar-se
perquè li ha omplert l’estiu les llefiscoses cel.les.
Qui no t’ha vist sovint en la teva abundància?
De vegades, qui et cerqui enfora, et trobaria
asseguda al trespol d’algun graner, distreta
quan venten i el cabell suaument se t’esbulla;
o en un solc mig segat, ben adormida
a l’alè dels cascalls, mentre respecta
la teva falç el blat i les flors que l’abracen.
O el rierol travesses com una espigolera,
carregada la testa, però que no vacil.la;
o a la premsa de sidra, amb pacient mirada,
els últims regalims vetlles, hores i hores.
On són, on són els cants de primavera?
No hi pensis, que ja tens la teva música
quan núvols estriats fan florida la posta
tranquil.la, i als rostolls donen claror rosada;
llavors en cor planívol, els lleus mosquits murmuren
el seu dol entre salzes del riu, portats enlaire
o avall, segons la brisa;
i a laes muntanyes belen, ja grossos, els anyells;
canten grills a les cledes i amb triple dolçor xiula
el pit-roig a l’hortet de la masia
i cel enllà s’apleguen cantant les orenetes.
(Trad. Marià Manent)
BARDS DE LA PASSIÓ I DE L’ALEGRIA
Bards de la passió i de l’alegria,
a la terra heu deixat les vostres ànimes!
¿Teniu també unes ànimes al cel
que en noves regions us dupliquen la vida?
Sí, i les del cel conserven
amb els globus del sol i de la lluna;
amb el bruit de les fonts meravelloses
i la paraula de les veus del tro;
amb els arbres del cel que xiuxiuegen
i l’una amb l’altra, en tendre benestar
a les prades elísies,
on sols els cervatells de Diana pasturen;
sota la tenda d’unes grans campànules,
on fan les margarides una aroma de rosa,
i la mateixa rosa exhala
un perfum que a la terra no es coneix;
on és el cant del rossinyol
no un crit obscur, en èxtasi,
sinó melodiosa, divina veritat,
filosofia plàcida i nombrosa,
faules i històries àuries
del cel i els seus misteris.
Així allà dalt viviu, però també
damunt la terra reviviu:
i les ànimes que heu deixat darrera vostre
ací ens ensenyen com trobar-vos
al sojorn on frueixen les vostres altres ànimes,
mai ensopides, mai assaciades.
Aví les vostres ànimes terrenals sempre parlen
als mortals de llurs dies tan petits,
de llurs penes i joies,
de llurs passions i rancors,
de llur glòria i de llur vergonya,
del que enforteix i el que mutila.
Cada dia, així, ens ensenyeu
la saviesa, encara que volàreu ben lluny.
Bards de la passió i de l’alegria,
a al terra heu deixat les vostres ànimes!
Teniu també unes ànimes al cel
que en ñnoves regions us dupliquen la vida!
(Trad. Marià Villangómez)
BRILLANT ESTEL
Brillant estel! Com tu, qui pogués ser immutable!
No que vulgui espitllar, suspès damunt la nit,
sol, i observar amb ulls fixos –així com l’incansable,
desvetllat. Eremita de l’espai infinit-
les aigües que caminen com practicant un rite
d’ablució a la terra de ribatges humans,
o contemplar la màscara de neu que es diposita,
nova i blanca, damunt els pujols i els pantans.
No! Així i tot amb constància tothora inalterada,
el jove pit del meu amor fent de coixí,
sentir sempre el seu tendre baixar i pujar d’onada,
restar despert en dolç desfici sense fi,
escoltar un cop i un altre l’alè que torna, bla,
i així viure per sempre –o de fallir i finar.
(Trad. Marià Villangómez)
AL SON
Oh bla embalsamador de la mitjanit muda,
tu que véns a tancar amb dolç, benigne dit
els ulls que amen la fosca, al recer que els ajuda
contra la llum, ombrívols en divinal oblit;
oh son, màxim conhort, si et plau, posa fermalls,
durant l’himne que et canto, als ulls consentidors,
o espera el meu amén, abans que els teus cascalls
llancin entorn del llit llurs dons adormidors;
llavors salva’m, o el dia que hem passat, reflectit
al coixí, hi farà néixer molts de cruels treballs;
salva’m de la indiscreta consciència, potent
encara, com un talp que excava, entre foscors;
volta amb habilitat la clau al pany llisquent,
segella la meva ànima, cofret silenciós.
(Trad. Marià Villangómez)
5
Holderlin
PERDÓ
Sagrada criatura! Jo he torbat sovint
L'auri repòs dels déus en tu, i dels secrets
Profunds dolors de la vida
Molta cosa has après de mi.
Oblida-ho i perdona! Com el núvol allà
Davant la lluna en pau, jo me'n vaig, i tu
Reposes i brilles en ta
Beutat de nou, oh dolça llum!
QUAN JO ERA UN NOI...
Quan jo era un noi
Un déu em salvà sovint
De la fressa i la vara dels homes.
Llavors jo jugava
Confiat i bo
Amb les flors del boscatge
I els oratjols del cel
Jugaven amb mi.
I tal com tu el cor
De les plantes alegres,
Quan elles cap a tu
Els dolços braços estenen,
Tu has alegrat el meu cor.
Pare Sol!, i com Endimió
Jo era el teu predilecte,
Càndida Lluna!
Oh tots vosaltres, déus
Fidels i amorosos!
Si sabéssiu
Com us ha estimat la meva ànima!
Poc llavors us cridava
Jo encara pel nom, tampoc
Vosaltres m'anomenàveu
Mai, com els altres homes entre ells s'anomenen,
Com si es coneguessin.
Però us coneixia
Millor que no pas els homes
Jo hagi mai conegut!
Jo entenia el silenci de l'èter,
El mot de l'home no l'he entès mai.
M'ha criat l'harmonia
Del murmuriós boscatge,
I he après d'estimar
Entre les flors.
En braços dels déus m'he fet gran.
6
Puixkin
EL PROFETA
Tot defallit de set del cor
pel fosc desert m’arrossegava
i un serafí amb sis ales d’or
a una encreuada se’m mostrava.
I amb els seus dits, que eren tan lleus
com somiar, tocà els ulls meus.
I se quedaren tan badats
com els d’un esparver esglaiat.
Un altre toc, i el meu sentir
de sons i de brogits omplí.
I vaig sentir el cel tremolar,
el vol dels àngels dalt dels cims,
créixer la vinya al comellar
i el pas dels monstres submarins.
Obrint ma boca, arrabassà
ma llengua, farta de pecar
de vanitat i de mentida.
I d’una serp el fibló ardent
posà amb el dit sanguinolent
a dins ma boca malferida.
I obrí, amb l’espasa, el meu costat
i tragué el cor, que bategava,
i un carbó encès, que flamejava,
posà dins el meu pit xapat.
Ja com a mort jeia el cos meu
quan vaig sentir la veu de Déu.
“Alça’t, Profeta! Mira i sent.
I amb la paraula que mai erra,
trecant pel mar i per la terra,
el cor imflama de la gent!”
(Trad. Guillem Nadal)
TRES FONTS
Dins l’estepa del món, trista i immensa,
tres fonts hi han brollat, misterioses.
La Joventut. Font ràpida i intensa
que bull i salta en ones remoroses.
La font de Poesia, fetillera,
abeura en el desert el desterrat.
La freda font d’Oblit és la darrera:
i és la més dolça al cor assedegat!
(Trad. Guillem Nadal)
7
Poe
EL CORB
Temps ha, en una nit d’oratge, mentre exhaust, sense coratge,
meditava el text insòlit d’uns savis i arcaics papers,
vaig abaltir-me i, somorta, l’armella del picaporta
colpí d’improvís la porta del meu isolat recés.
«Serà algú —vaig dir— que truca al portal del meu recés,
tan sols això i no res més.»
Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre,
cada flam el tènue espectre semblava que al sòl perfés.
Trigava a venir l’aurora; treva pel mal que em devora
d’ençà que ha mort Leonora: era en va que l’implorés,
la resplendent que anomenen pel nom els àngels només,
i aquí baix, de nom, mai més.
I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina
m’estremia i jo sentia terrors no soferts adés;
mes vaig calmar-me tot d’una repetint: «Potser és alguna
visita poc oportuna que vol entrar al meu recés,
algú que suplica entrada al portal del meu recés;
això deu ser i no res més.
Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se’m desarma:
«Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és
que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia,
tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés.»
Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés;
tan sols tenebres, res més.
Escrutant l’ombra a distància, sumit en pors i ignorància,
tramava somnis que l’home no crec que mai somiés;
tot era repòs, nit pura, intacta la calma obscura,
i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro, i és, només,
el dolç nom de Leonora que em torna l’eco només.
Simplement això i res més.
De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit en brasa,
i, al cap de poc, algú truca, més fort, com si ja es frisés:
«Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma finestra closa;
caldrà esbrinar què es proposa, saber aquest misteri què és,
que el cor se’m calmi i que em deixi saber aquest misteri què és;
era el vent i no res més!»
Obro de sobte, i avança, gronxant-se i esbategant-se,
un Corb superb dels sants dies d’antany. Com si no em veiés,
no féu cap lleu reverència, ni el deturà ma presència,
s’encimbellà amb displicència al portal del meu recés,
s’encimbellà al bust de Pal·las del portal del meu recés;
va asseure-s’hi, no res més.
L’au negra arrencà un somriure del meu trist estil de viure
en veure’l aposentar-se amb aires tan greus i austers:
«No per xoll i cara aspriva, ets Corb d’anar a la deriva
per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és
—vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu noble nom, quin és?»
Va respondre el Corb: «Mai més.»
M’admira en extrem la feta que aquella au tan tan estrafeta,
si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan planers;
no sé de persona nada que hagi estat mai honorada
d’un ocell que prengui estada al portal del seu recés,
bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés,
amb un nom tal com «Mai més».
Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia
el Corb cap altra paraula, com si en ella es corvessés.
No res més, ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida
vaig dir: «Emprendrà la partida com d’altres amics adés;
ell demà emprendrà volada com els meus somnis adés.»
Llavors va dir el Corb: «Mai més.»
Corprès per una resposta proferida tan a posta,
vaig dir: «El que expressa deu ésser tan sols arreplec i excés
pres d’un amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre
fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin, només,
cants de llòbrega esperança, el greu recoble només
de “Mai més, mai més, mai més.”»
Del meu trist estil de viure encara arrencà un somriure
l’au de banús; vaig asseure’m davant seu mentre a recés
d’apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia,
pensant quin sentit tindria el que el vell Corb expressés,
desairós i abominable, què fóra allò que expressés
amb tant de grallar «Mai més».
Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava
a l’ocell d’ulls que cremaven al fons del meu pit: molt més
viag afigurar-me encara decantant a pler la cara
damunt el coixí que amara el llum i el seu àvid bes,
i que Ella —coixí blau-grana que el llum consum bes a bes—
no podrà estrènyer mai més!
Crec que va espessir-se l’aire, que uns àngels volant al caire
de l’encatifat brandaven invisibles encensers.
«Míser —crido—, Déu t’envia, valent-se d’àngels, metgia
per la teva melangia —consol i aquest nepentés
per oblidar Leonora—: beu, oh beu el nepentés!»
Va respondre el Corb: «Mai més.»
«Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o diable!,
sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés
en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada,
llar que l’Horror té assetjada, t’ho imploro, és cert, digues, ho és:
a Judea es troba el bàlsam? T’ho imploro, és cert, digues, ho és?»
Va respondre el Corb: «Mai més.»
«Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell com diable!,
digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre Déu, si, després,
aquesta ànima afligida abraçarà en l’altra vida
l’estimada beneïda que entre els àngels viu només,
la radiant Leonora que entre els àngels viu només!»
Va respondre el Corb: «Mai més.»
«Ocell o diabale, sigui aquest el mot que ens deslligui!»,
vaig vociferar: «L’oratge espera el teu fosc regrés!
No deixis cap ploma en gatge del teu enganyós llenguatge,
deixa’m sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés!
El cor del teu bec deslliura’m!, deixa el bust del meu recés!»
Va respondre el Corb: «Mai més.»
I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el pàl·lid bust de Pal·las del portal del meu recés;
veig als seus ulls la parença d’un diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés
i de l’ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
no es podrà aixecar —mai més!
|
